ESTRATÈGIES DE TREBALL
PER A LA NOVEL·LA JOANA E. de M. ANTÒNIA OLIVER
De cada fragment de text assignat, un dels punts a treballar ha estat connectar el passatge literari amb la nostra creativitat. No són texts de continuïtat, i, a més, cal que siguin breus. Aquest treball d'estratègies ens ha de fer treballar les neurones cercant en cadascú de nosaltres records, fantasia, emocions,etc. Jo n'he fet una tria i els adjunto com a treball de blog.
EXPERIÈNCIES MÍSTIQUES
Joana E, sent una crida interior irreprimible que la porta fins l'experiència mística de comunió amb la natura quan en aquesta es desfermen les forces dels elements d'una tempestat.
De fet, tot i no arribar al nivell d’experiències de la Joana, sí que m’he sentit embolcallada, de nit, fora ciutat, sota un abrusador infinit, per un cel corprenedor. Va ser un agost: havia anat a veure una puja d'estels als afores del poble, lluny de cap referent de llum. Cap fresa a la nit, només olors humides, calma... silenci.
Jo formava part d'aquell tot, un àtom dins d'un gran misteri, i tot en mi bategava. La meva també era una experiència mística.
CONTEMPLACIÓ
POSTA DE SOL AMB RÚBRICA
Quin cel d’òpera wagneriana!
Quina valquíria no hi hauria posat veu
al recent espectable de vent, pedregada i pluja,
amb retrunys de batalla al cor dels núvols
tan ben proveïts per a l’enrenou!El llavi del sol just frega el Montsec
abans de ser engolit pel guinyol de la nit.
Un llamp, magnífica rúbrica elèctrica,
ha signat el traspàs del dia.
Ara lluu esplèndida la mitja lluna.
ls fulles de l’heura del mur,
amagatall on es colguen els ocells,
són pura fantasia a la llum d’un fanal.
Plana damunt tot un gran silenci.
lliçó 3
Era conscient que li calia anar a fons en el coneixement de tots els estris i les funcions que feien cadascun d’ells dins l’obrador de la ferreria:
A la fornal, amb quina mena de carbó es treballava? D’on el duien? L’alçada de l’enclusa, quin era el punt dolç del ferro roent. Com havia de cantar el mall batent la peça a treballar. El nom de cada eina … tot li ho havia de preguntar.
Com podria sinó descriure l’episodi de restitució del cèrcol de la roda que havia quedat malmesa en el clot del caminal, si ell era un aspirant a escriptor i fill de la gran ciutat. El ferrer, tan bon home com li havien dit, l’havia emplaçat per l’endemà i segur que li ho explicaria de grat.
 |
| el mangra dels graons... |
Pren cos i és ingrat
aquest llarg silenci obligat.
El rellotge de paret
em va dient les hores
i les mitges,
per si em descompto.
Tanta vigília ja cansa el cervell.
Baixo a la cuina a fer-me un altre got de llet;
diuen que va bé per fer venir la son.
Enfilo escales amunt altra vegada -s'ha de canviar
aquesta bombeta, enlluerna massa-
i observo com, petjada a petjada,
ha desaparegut el mangra dels graons.
Ahir vaig repassar el blanc de les parets
i ara, és clar, em fa mal l'espatlla.
Quan aprendré que ja no he de fer aquestes coses!
Vint-i-dos anys sota d'aquest sostre -deu de dol-
fan un feix de temps:
hi ha néts que l'avi de les fotografies no va conèixer
i que campen amb propietat amunt i avall per tota la casa;
les filles, la teulada, els trespols i jo, també hem posat un grapat anys.
Hi ha dies que el mirall gran del bany em sembla més cruel;
no sempre m’hi reconec en aquesta que em mira. La pell, com les parets,
s'esgrafia amb el cisell de la vellúria
i hom es sorprèn perquè, "si tot just fa quatre dies que...!
I aquesta son, que no ve? No vull més dunes de sal a la matinada.
Pensa en altres coses, dona. Va!
Alça la persiana, mira si hi ha lluna aquesta nit tan quieta com tu,
com el carrer, com les habitacions de la casa sense el bleixar de ningú.
Treu del buirac una sageta i enfila-li un delirant desig. Dispara! Potser farà blanc
al cor de qui un dia va sembrar de llessamins algunes hores de la teva tarda.
lliçó 7
No és precisament un record vague el d’aquella primavera. Sí que ho és però, aquell carrer que ara no sabria trobar, com vague aquella llum d’uns dies de maig; com les roses darrere les reixes dels jardins, com els llessamins i el somrís d’ell. El retardador de la Minolta va fer “clic” mentre, enamorat, ell m’oferia un pomet de menudes flors blanques.
Molts anys després ensenyaria la fotografia a les meves filles amb un somriure d’indulgència, perquè sabia que enamorar-se era patrimoni de tothom, com ara d’elles i, encara que des del seu món pletòric d’emocions em veiessin caduca, jo també vaig oferir el meu cor com a penyora. A la fotografia, com si el meu temps de l’amor hagués quedat presoner damunt d’un paper en blanc i negre, va quedar-hi el testimoni d’un instant d’aquell amor.
Molts anys després ensenyaria la fotografia a les meves filles amb un somriure d’indulgència, perquè sabia que enamorar-se era patrimoni de tothom, com ara d’elles i, encara que des del seu món pletòric d’emocions em veiessin caduca, jo també vaig oferir el meu cor com a penyora. A la fotografia, com si el meu temps de l’amor hagués quedat presoner damunt d’un paper en blanc i negre, va quedar-hi el testimoni d’un instant d’aquell amor.
 |
| el Manel, feliç, a punt de marxa |
Era tan dura la situació, tan terminal, que vaig decidir endur-me’l amb la dessolada imaginació, ofegant el crit de desesperació i d’impotència fet pedra a la gola: Carinyo, li vaig dir, nosaltres no som els d’aquí, això està passant a uns altres. Tu i jo anem en bicicleta costa avall, trenquem pel camí de la bassa gran i enfilem cap al castell. Em va fer que sí, amb un fil de veu que era i no era veu i amb l'assentiment del cap. Li quedaven cinc dies de vida.
 |
| Cal Barbo |
lliçó 12
A mi em semblava que profanava una mena de temple. Aquella casa que havíem comprat parlava de vides entre aquelles quatre parets escarides de més de dos-cents anys. Obrir la calaixera per fer net era furgar entre les pertinences íntimes d’una dona menuda, humil, escarràs d’un home que fumava al llit i llençava la burilla contra la paret del davant. Els toscs rajols hi tenien tatuada la cremada. Les lletres a la còfia de cotó per anar a dormir, els llençols de cànem apedaçats una i altra vegada, les arracadetes que ell va dur-li quan va fer el soldat a l’Àfrica… No em sentia encuriosida, no, em semblava que violava quelcom que anava més enllà dels objectes. Tot allò havia pertangut a la Francisca, desconeguda per a mi, quatre ossos rere una llosa on mai ningú no hi posava flors.
(POEMA PER A UNS AMANTS)
PASSEJADA DE DEU METRES
Els seus passeigs són molt curts,
van del menjador a la cambra,
fan deu metres de passadís
després que s’hagin llegit les mirades.
Van descordant-se els vestits. Estan sols
i el món és bell sempre en la tarda robada.
Cadascun duu dintre els ulls
la llum d’uns altres paisatge,
però quan els guanya el silenci
la pell desborda en paraules.
S’hi han escrit frases petites,
talismans per l’enyorança,
collar de perles pel cor,
petits focs per les mans balbes.
Van passant molt lents els dies,
hi ha un fred viu a l’espinada,
és l’espera que afeixuga,
la incertesa que amenaça.
El pedruscall que omple els dies
va posposant les trobades
i el cor crida com gall foll
perquè no veu sortir l’alba.
lliçó 13
Sota el dosser verd de la parra, en aquella hora en què la marinada feia puntualment presència, jo pensava que el temps era un lladre que s’enduia la meva plenitud física i que em deixava, a canvi, un reguitzell de xacres.
No podia ser, cada dia em trobava més engorronida, més temorosa del que ha de venir encara, i això no feia per a mi. Havia de posar-hi remei: aniria al Decatlon i m’emprovaria banyadors que m’afavorissin. Aniria al centre esportiu Júpiter i m’apuntaria a piscina. Sap Déu la por que en fa tanta aigua! Penso superar-ho, em repetia. Cal ajudar al cos, tan amic al llarg dels anys, a envellir de la millor manera possible.
Per deixondir-me, em cal la piuladissa
alegre dels teuladissos folls de tanta llum de sol;
el xiscle de l’oreneta cua blanca aturada als estenedors,
una remor suau de veus i passes menudes
que enfilen l’escala amb un conte a les mans.
Em cal una carona dolça de nina despentinada que em mira,
i que els dies de festa, al poble, amb mi dorm.
lliçó 14
Havia deixat el punt de mitja de banda, m’avorria tanta monotonia. Necessitava acció, moure’m. Contràriament, però, vaig aclucar els ulls i el salt va ser brutal. Era ajaguda al llarg sofà, en silenci, quan el pensament va volar fins aquell cim afuat de la vall d’Incles. L’Alba estava acampada amb l’agrupament i nosaltres l’havíem pujat a recollir. Veig l’herbei tendre encatifant aquell pendís fins el ruiet on naixien blaus miosotis. Tot era net, verge, pur. Si no hagués estat per la cinta estreta del camí asfaltat que traïa la virginitat del paratge, jo estava veient el mateix paisatge que veieren els ulls de mossèn Cinto . Una llosa commemorativa al començament del camí ho deia. I, dins el meu vagareig em semblava veure com, al lluny, es perdia dins del capvespre un home amb sotana negra.
Té una edat i unes circumstàncies que la fan tocar de peus a terra. Va quedar sola perquè el destí li va jugar la mala passada d’endur-se-li el marit, encara jove, amb la barca de Caront.
La soledat li va semblar una menja molt amarga; li va costar molt tornar a recuperar el sentit que cada cosa tenia abans del gran desori. Sovint, una música, un poema, una lectura, un lloc, una peça de roba, li feien tant de mal al cor!
Ara, amb l’ajuda del pas del temps, que l’ha asserenada, ha pogut tornar a mirar West Saide Story sense plorar, a escoltar la veu enyorada del marit recitant-li un poema d’amor gravat en aquella casset que guarda com un tresor; pot tornar a posar aquelles músiques que els agradaven i, fins i tot, ha llegit i rellegit aquell llibre que era tan entranyable per a tots dos. Amb tot, ha hagut de passar molt, molt de temps.
Ara, sent que la vida s’ha d’esprémer, que els regals s’han d’aprofitar, que li és bo llegir Kavafis i escoltar Nina Simone tot sentint d'aprop l’amic que els hi ha facilitat.
Al destí no se li coneixen les cartes que juga, i pensa que, ara com ara, llegint l’un i escoltant l’altra, sucres per l’intel•lecte, tota ella es torna a revifar.
lliçó -17
Fa un temps que m’he posat a l’abast dels ulls una fotografia teva, iaia, aquella que va fer-te el Jaume, el meu pare. Duus bateta de franel·la grisa, un mocador al coll i, creu-t’ho, de lluny m’arriba l’ olor del teu sabó Heno de Pravia.
Saps, iaia, tinc les teves arracades i l’agulla d’atzabeja que llueixes en aquesta foto dels darrers temps, tot quincalla, però teva, i per a mi molt valuosa.
la meva iaia Teresina
Hi ha moltes coses que em remeten a tu, i estic contenta de que així sigui. Jo era una adolescent quan tu vas morir, però vas deixar-me unes quantes coses que s’han fet lligam entre nosaltres. Tu cantaves amb l’Orfeó Català, i jo canto amb la petita i modesta coral d’una escola pública; a tu t’agradava escoltar les funcions teatrals per la ràdio, i jo, ves per on, he fet comèdia una colla d’anys. Tu cantaves “Muntanyes del Canigó”, i jo recito el poema de la manera que t’hagués agradat sentir-lo dir.
Entre les dues també hi ha un cap llarg d’esparreguera, filla de la que s’entreteixia a la teva finestra i que jo no he deixat que s’extingís. Quan passo pel que queda d’aquell pati de la meva infantesa veig la figuera que l’avi Pau va plantar. Saps que això també m’ha fet esperar, quan s’anuncia la tardor, les figues de coll de dama? Ara, iaia, no hi queda res al barri que no siguin els meus records i aquest cap verd que surt per darrere d’una alta tanca.
Penso que la genètica m’ha regalat coses teves, sobretot neurones de sensibilitat. Gràcies iaia. Tan lluny com te’n vas anar, i tan a prop com et sento.
CONVOCAR RECORDS (ESPECTRES)
La reixa verda, amb l’esparreguera a la finestra de l’àvia,
el bombeig de l’aigua que mai ofegava la roba del safareig,
el retorn a la memòria del tacte rugós de la pell de la figuera
i a la boca la dolçor de la fruita pigallada, picotejada pels pardals.
Tornar a veure aquell sol verd entre les fulles de la parra
i el vell i tosc enrajolat del pati humitejat amb almostades d’aigua
eixides a cop de mà de dins la galleda de zenc...
On s’és anat el camí de carro que duia als canyissars de la riera de la meva infantesa,
intacte només en el meu cor?
I la mare cridava a taula. La sirena “del blau” anunciava el canvi de torn,
i el rec baixava rogenc perquè, al fil, havien fet tintada.
Si no em parlen els espectres del passat tot esdevindrà cendra al vent. Tot, un no res,
boires diluïdes en el temps. Només hi haurà silenci.
Parleu. Parleu, espectres.
Tots els textos, poemes inclosos, i les fotografies, són originals de Glòria Judal
