Continuant amb Joan Sales i Màrius Torres.....

JOAN SALES

Aquest dos primers dies de classe hem fet un tast de l'epistolari dels dos poetes i amics. Entrats en el tema, tot són portes que s'obren, i la poesia de Joan Sales, que m'era desconeguda, ha vingut com una conseqüència de la recent i saludable tafaneria per la seva obra.

2a. edició  juliol 2014

La primera edició del seu  l'únic llibre de poemes, "Viatges d'un moribund", es va dur a terme l'any 1952, i fins l'any 2013 no se n'havia tornat a fer cap reedició. A Joan Sales se'l coneix més per “Incerta Glòria “ i per “Cartes a Màrius Torres”, obres cabdals dins la seva creació literària que no pas com a poeta.

Joan Sales escrivia l'any 1936 a Màrius Torres: "Els homes no són mai ells mateixos com en els seus versos. La poesia és, certament, un mitjà ben primari i ben bàrbar d'expressar-se: però cap de tan expressiu com ella".

A petició de l'amic, Màrius fa una lectura precisa i apassionada dels poemes que li han estat enviats des de la República Dominicana, els quals qualifica  d'un ”estil impressionant, un estil amb cos: ossos, nervis i tendons”.

Les composicions són variades de mètrica, totes amb rima. Hi abunden els sonets.

Quan escriu aquests poemes és un home jove  que s'expressa amb una consciència aguda de tot allò que fuig; el  jove  Sales  té "Les flors del mal", de Baudelaire, per un “cinquè Evangeli”. 

Llegint  el llibre de poemes de Sales, i atès que el tema de Vallclara  (petit poble de la Conca de Barberà- on estiuejava la família i on  hagués agradat de néixer Joan Sales) és un tema  que el fa evocar la infantesa amb els seus escenaris paisatgístics i que és escrit  des de   Coyoacan, Mèxic, durant l'exili,  em permeto de posar al blog un dels dos poemes que en fan referència perquè m'ha semblat que, com dèiem aquest matí, “tot fa xarxa”. Si no hagués llegit la carta que envia a Màrius parlant-li d'aquest indret, potser   "Enyorances d'un ilergeta" no m'hagués fet aturar ni escriure en paral•lel al seu aquest poema en el qual jo també enyoro aquell pati de la meva infància, l'entorn, i les veus –espectres-  als quals demano que no emmudeixin.  

Vallclara - Conca de Barberà-

Enyorances d'un ilergeta

Jaies i xiques

En ales dels records, el pensament s'envola

a la meva Vallclara, on fora dolç morir.

Reveig els camps de blat, que fa onejar el garbí

com una cabellera que l'amor agombola.

Veig la casa paterna, esquerpa camperola

que per als que ella vol té secrets sense fi.

M'arriba del celler la sàvia olor de vi

i sento grinyolar al pou la corriola.

Crepiten a la llar romer espígol i pi.

-Ilergeta, a Vallclara, on el teu cor s'envola,

les jaies que et contaven  rondalles van morir

i al cabell de les xiques que anaven amb tu a escola

posa el temps implacable els primers brins de lli,

el capaltard d’un nimbe antic les aureola.

Joan Sales - Coyoacan, 1946

CONVOCAR RECORDS

La reixa verda, convocada pel record,
amb esparreguera a la finestra de l'àvia
i el bombeig de l'aigua
que mai ofegava del tot la roba del safareig;
retornar a la memòria del tacte
la rugosa  pell de la figuera,
i a la boca la dolçor de la fruita pigallada
picotejada pels ocells;
tornar a veure aquell sol verd
entre les fulles de  parra
i el vell i tosc enrajolat del pati, humit de pluja...

I, on s'és anat el camí de carro
que duia als canyissars  de la riera de la meva infantesa
intacte només en el meu cor?

I la  mare cridava a taula;
la sirena “del blau”  anunciava el canvi de torn,
i el rec baixava rogenc perquè, al fil, havien fet tintada.

Parleu, parleu espectres del passat,
si no ho feu tot esdevindrà cendra al vent, tot, un no res:
boires diluïdes en el temps, només silenci.

Parleu. Parleu, espectres.

De la lliçó segona, inspirada en el poema "Presència" de Màrius Torres, i concretament en els següents dos versos: "el teu record es mou en la penombra clara" i  "Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls",  he pogut escriure aquest petit  poema amb la sinceritat de qui diu allò que sent. Té dues lectures: l'una és un dol per una mort propera. Jo retrobo aquesta persona en somnis algunes nits. L'altra:   els "somnis" -un desig amorós que no s'ha materialitzat- consolen,  malgrat la seva evanescència, una part de present advers.

SOMNIS

No hi ets, perquè el present te'n priva.

No hi ets i sé per quines raons.

No hi ets, perquè  aquest no va ser

el destí de la teva vida,

però hi ha el món dels somnis

que batega lliure i al marge de tot.

Si no fos pels somnis,

que eixuta seria la vida!

Si no  fos pels somnis

com hauria reeixit

de grans i petites morts?

Sort de l'àngel dels somnis

que de nit em visita

i esparpella pau

damunt del meu son.

No hi fa res que en despertar

tot hagi estat una mentida.

L'instant dolç somniat

bé val per a fer més passable la vida.

I, pel que fa als dos poemes de Màrius Torres: "Les cordes del llaüt"  i "Dolç Àngel de la Mort", i atenen a la premisa que l'escrit ha de ser breu:

Del primer interpreto que el poeta està manifestant un anhel: allò que vol que sigui la seva ànima: com la corda d'un llaüt, afinada, tensa, invariable...per donar una nota greu i constant. Fa  introspecció i el que veu el desplau. Sap que desafina. Pateix. Demana ajuda a qui anomena "Senyor" , referència a aquell qui mai decep, per no caure tant sovint en la defallença sabedor com és de les seves limitacions.

El segon poema esdevé, al meu entendre, un prec.

Encara hi ha energia  en el seu cos emmalaltit quan escriu aquest poema. Invoca l'Àngel de la Mort, no el tem. Ara pot acollir-lo des de l'enteresa. Tots els patiments passats l'han ajudat a enfortir-se. El que ha estimat resta lluminós en el seu cor. Hi ha un lirisme romàntic en el que imagina què és  morir, però la realitat s'imposa: al seu futur hi ha sal -no hi ha vida-. El camí que encara ha de fer és molt rost i el tem. És ben humana la seva reacció: és metge, sap i veu el viacrucis que els malalts segueixen. Ell donaria l'ânima immortal a l'Àngel de la Mort per estalviar-se el dur tram de via que encara li queda. 

Glòria Judal - 20 d'octubre de 2014

POESIA: "VIATGE D'UN MORIBUND"  de JOAN SALES

Club Editors, edició 2014

CONVOCAR RECORDS  i  SOMNIS, Glòria Judal

Florejacs- la Segarra-Lleida

POEMES
DES DE LES GOLFES

Paisatge des del finestral

Silenci !!

-Florejacs-


Ha passat l’estiu i, quan hom mira enrere garbellant  entre tot el que ha anat fent, troba que el que queda, sobretot, és el que ha escrit. És cert que les fotografies, quina facilitat la d’ara per capturar-ho tot!, són molt parladores; que les relacions i el viatge ens enriqueixen, però hi ha alguna cosa més: l’escriure.
Aquesta és una constant en mi. Necessito atrapar instants, paisatge, emocions, amb la lletra. Posar negre sobre blanc.
Escriure comporta concreció i aquesta exigència, en poesia, em tempta.

Aquest agost, que ha estat pròdig amb lectures, m’ha excitat la vena poètica i, dins la pau que donen les parets centenàries de casa, tot ha anat fluint, influïda poc o molt  per la molta poesia que he rellegit: Carner, M. Mercè Marçal, Ferreter, Estellés, Pessoa, poemes medievals...,  tots ells han estat bona companyia dins del meu particular espai de silenci.

Aquests poemes són fruit d’aquest particular temps vacacional.

Capvespre. Aviat sortirà la Lluna

UNA PINTA PER A LA LLUNA

Una pinta de rostolls
faré a la Lluna, Jana bonica,
per pentinar-se al matí,
perquè del sol va dejuna

Camps a punt de sega

i avui el vol seduir.
Serà una pinta daurada
feta amb rostoll de civada
i vidalbes del camí.

No té trena com tu, Jana,
la Lluna del deu d’agost,
no s’hi podrà fer llaçades
ni posar-hi passadors.
És de minsa cabellera
la Lluna del deu d’agost,
és una fina corbella
que no porta agafador.
Les nenes com tu, bonica,
fan ulls grossos, bona olor,
llurs caps amb rinxols de seda
semblen ramellets de flors.

Ja la Lluna ha tombat la carena
per encalçar el Sol fugit,
demà haurà la panxa més plena
i anunciarà al cel confits.
Conxorxades les estrelles
li hauran de fer un nou vestit.
I, tu, Jana petita,
quan al cel vegis la Lluna,
Lluna de color de mel,
pensaràs que dins la bossa
que duu penjada al cinyell
porta desada una pinta
per quan li creixi el cabell.

VENT DEL NORD

T’espero a la rebotiga, vent del nord,

per a fer un ball de bogeria

que alci la pols del trespol.

(Ens protegirem de garses                                      

i de mussols.)

Tu duràs la capa ample,

jo em calçaré talons.

Amb tant d’enrenou per casa

farem nets tots els racons.

QUAN COMENÇA EL JOC DE LES BESADES

Quan comença el joc de les besades
amago el teu adéu sota el coixí:
és l’hora de la fruita, de la maduixa carnosa
premuda al clos humit de les boques.

Després  desertaràs de mi
i viuré dins d’un exili conegut,
sense colpejar-me el pit,
sense vessar llàgrimes inútils.

Potser tornaràs per primavera
del bell sorral amb tamarius              
-la teva platja serena-
i em duràs una petxina de paper,        
o, en un retall de vela,                        
el pensament d’algun poeta.

I recomençarem el joc de les besades.              


Glòria Judal

       A LA MEMÒRIA DE M. ÀNGELS ANGLADA

El pròxim Sant Jordi s’escau el 15è. aniversari de la mort de M. Àngels Anglada. La nostra poeta  i narradora va morir en aquesta  festivitat tan vinculada a la seva vocació de dona de lletres que vivia i ens feia arribar la seva obra sempre, tractés el tema que tractés,  amb finíssima sensibilitat.

Recomano, per a fer-li en aquest dia tan especial, ple de sentiments a flor de pell, d’ amor, cultura literària i esperit de pertinença al país on hem nascut o ens  acull, un sentit reconeixement, poemes en mà, des de la intimitat del silenci o bé compartint-los, a l'ombra imaginària d’aquell enyorat  desmai, al peu de la font -l'altra Castàlia -on, l’ aleshores  noieta   M.Ángels , de “No em dic Laura”,  anava a buscar aigua amb el senyor Campdelacreu. 

Trobareu que els seus poemes són breus, capaços de dir-nos sintèticamente allò que ens vol transmetre, i com els d’un altre poeta, l’admirat Joan Vinyoli, “despullats d’arabescos inútils”. Són entenedors, clars com els seus cels atramuntanats: directes. 

M.A.Anglada ens fa penetrar amb fluïdesa  al contingut del poema, però, justament, aquesta  mateixa brevetat ens demana de posar-hi tots els sentits per gairebé arribar a palpar-los. Imaginem els paisatges de les seves “Dues planes”; sentim què va deixar en el seu cor  l’obra i el personatge de mossèn Cinto qui ,“Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills/ tu coneixes el gest més senzill per a dir cada cosa” ; traslladar-nos, mar enllà, per la màgia de la flaire dels llessamins, a Esparta; o bé compartir aquell neguit -que encara avui ens amenaça-  per la llengua,  demanant “A cada amic, cisellador d’imatges i caçador de mots, voldria dir-li: -fes-te llavis pel crit d’aquesta terra.” i, dins del  mateix poema a Mossèn Cinto, abans iniciat, continua dient, i tan vigent! mantinguem-nos en actitud de permanent d'alerta i defensa  perquè “Mai més no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat.”

La seva poesia no ha menester la rima clàssica; el seu vers ja conté  la musicalitat  en la frase, en la paraula triada,  en la llibertat que dóna al seu vers. És un plaer seguir-li la lectura pausadament, aturar-nos en ella vol per poder estimar “Somrient, l’alabastre de les verges dins els seus temples de color de temps”  i, “El mar, que va ser un dia camí nostre”.

Si un bocí de món ens ha robat el cor, ens delim per poder-hi tornar una altre vegada. Així passa amb la poesia i la narrativa de M.A. Anglada: ens fa sentir-nos  addictes  creant lligams amb el  seu llegat literari a través del qual  ens fem còmplices  i veu,  per a que ultrapassi, malgrat que el temps treballi per silenciar aquells qui no podem tangiblement  fer-los presents, allò que els transcendeix: la seva obra.

Amb agraïment a la poeta,  i sucant la ploma al cor, com deia  Salvat Papasseit que sorgeixen els poemes, afegeixo: 

TRES POEMES: D'AMOR, DE TENDRESA D'ÀVIA, I, A LA LLUNA


PERÒ HI HA DIES, DE DIÀFANA LLUM...

Vaig esdevenint un erm.
Lentament s'han esfullat
al faldar del meu cos totes les roses.
Què hi trobaràs al meu desolat jardí?

Hi ha dies però de diàfana llum
amb núvols de setí
on la teva tendresa pot avivar
el mot, el cant, l'aigua adormida.
 
Vine i deixa que els nostres ulls empetiteixin,
que el somrís dibuixi el goig intern,
que campin lliures els dits savis.

Per comptar els dies de joia voldria moltes desenes,
però el plat de la balança sempre el decanta
l'eixorca espera i el pes de l'enyor.

Bevent la tarda al cancell de la porta,
perquè no marxin, amb fils d'hores daurades,
            treno  records.

La Jana

L'Arnal 

L'ÀVIA

Les mans se m’han fet carícia d’àvia
lliscant la pell de la innocència.

Tinc néts, tresors immaculats
dins del fons de la meva mirada,
maduixes fresques, bàlsam
pel nervi que se m’eixuta,
veus irisades que canten a la Lluna,      
papallones brunes descobrint-ho tot.        

En els seus cabells, olorosos de llet i mel

L'àvia amb la Jana

i galeta torrada, hi trobo sentors conegudes,
i una pruna és cada galta, dolça i fresca.
Els salten els peus, d’alegre trepig ,
d’incansable aventura, com ho feien
just ahir en el meu record els de la seva mare
quan el cel era blau i trescàvem camins i encalçàvem volianes.

A l’arcó dels meus joiells i deso, gelosa,
un munt de retalls acolorits per abrigallar-me el cor,
per si em deixés despullada un dia l’alè hivernal de la vellesa.



ADJECTIUS PER A LA LLUNA

Llarga estona estarà la lluna
il•luminant la contrada
guanyant-se el pa dalt del cel.

Dins del joiell de la nit
la lluna és una arracada,
una vela, un coval
un faralló,  un punyal,
o galeta de civada.
Se la mengen les granotes
sucadeta en un bassal
farcida de mel daurada.
Hi ha dies que sembla blana,
foradada, de mató,
d’altres és vela que sura
dalt d’un mar sense horitzó.

Quan és nova, està cansada,
i és fon als ulls de tothom.



Poemes de Glòria Judal

darrers dies de març 2014

                    JOAN SALES - MÀRIUS TORRES

Diuen que  l’atzar és capriciós. Sí, sí que ho deu de ser,  sinó, a sant de què, amb menys de 24 hores i en diferents llocs, l’obra literària de Joan Sales i l’experiència quasi sensorial amb Màrius Torres  han convergit amb mi dues vegades.  M’explico:

Habitació de Màrius Torres- Puig d'Olena

Cada any el Grup de l’Era del Mas Blanc convoca una activitat centrada en el poeta Màrius Torres. Assabentada amb prou temps, vaig decidir que aquesta vegada no em podia  perdre l'oportunitat d'anar-hi.

La pluja, que a primera hora del matí amenaçava d'espatllar el dia, va donar pas a un matí lluminós i ple de fragàncies al bosc humit. Així, doncs,  vam poder iniciar l'activitat contemplant d'entrada el rellotge de sol esgrafiat a la paret del mas i llegint el primer poema.  Els indrets que ens disposàvem  a trepitjar eren aquells que van acollir al poeta durant  set anys, fins que la Mort el va anar a trobar  al Sanatori de Puig d'Olena. Vam enriquir la  ruta escoltant  els  poemes de Màrius Torres, musicats per Meritxell Gené, i llegint fragments de la novel·la del psicòleg i teòleg  Paco Grande, “El sanatori de l’ànima”, de la qual en la contraportada, per fer-nos-en una petita idea diu: “Una crisi personal condueix un pragmàtic home de negocis vers el seu interior. La inspiració d’un poeta, Màrius Torres, una original ermitana i un insòlit espai de silenci, el Mas Blanc, l’acompanyen en la descoberta del paisatge profund i misteriós de la interioritat...").

Cantem els seus versos

                    

Discret recer de les despulles del poeta Màrius Torres
(segon nínxol a l'esquerra, ran de terra)

                              

Iris salvatge
per al jove poeta

La ruta-passejada va acabar amb tots els assistents asseguts damunt  la gespa del petit cementiri de Sant Quirze de Safaja contemplant el modestíssim nínxol ran de terra on està enterrat el poeta  i que, de tan senzill, passa  desapercebut. Vam tornar a llegir,  cantar plegats uns versos i  deixar finalment que ens embolcallés el silenci.

Havent dinat, reunits a la sala de l'antic sanatori, qui va voler va  poder expressar com havia viscut l'experiència. Vaig sumar-me a la manifestació de descobertes i d’emocions del grup per poder exposar també les meves sensacions. 
Jo sóc habitual lectora de l'obra de M. Torres, i perquè la seva breu vida -cal recordar que va morir als 31 anys a causa d'una tuberculosi que el mantingué allunyat de la família durant el període de set anys que va durar la malaltia-, amb tot el desori polític i social que s'anava anunciant i que acabaria amb la Guerra Civil; les característiques de la seva personalitat -de formació metge, educat en la música, compromès políticament, profundament enamorat i conscient que l'estalonava la Mort, -m'ha predisposat sempre a llegir i rellegír amb unció i gran respecte els seus poemes, trobant en ells tan ben dit allò que és comú a la tota la humanitat si aquesta -l'individu o la col·lectivitat-  s'atura a escoltar la veu de l'esperit en estats d'aflicció o de joia, reflexionant sobre el que és humà i el  transcendent, o bé per deixar que els ulls gaudeixin amb la bellesa de l'efímer. 

 Al cap de tants anys de la mort de Màrius Torres, que evident es feia el  que deia Hölderlin  “el que perdura ho funden els poetes”. Els seus versos, com els de Beaudelaire, Vinyoli, Papasseit, no parlen només de sentiments, parlen del que té valor: l'experiència. I què serien si no experiències el que trobaríem tot seguit en els escrits d'ambdós personatges sobre els quals seguidament ens parlarien?

Màrius Torres i Mercè Figueres

Teníem anunciada per mitja tarda la presentació de la nova edició de  "Cartes a Màrius Torres" de Joan Sales. Aquest epistolari entre ell i el poeta de Lleida anava a càrrec de la néta de l'autor,  Maria Bohigas.
Quanta informació sobre els dos personatges! –Joan Sales també ho era, de poeta, entre moltes altres coses-, i sobre la relació mantinguda entre ells i  Mercè Figueres, pacient també del sanatori, la seva germana Montserrat, i la propietària de l'establiment Maria Plane; els diferents  sentiments que els unien i la importància cabdal d'aquestes tres dones  per a la custòdia i posterior edició de la poesia de Màrius Torres, duta a terme a Mèxic per Joan Sales durant el seu exili; complicitats aquestes sense les quals tota la poesia del poeta hauria estat requisada i destruïda pels feixistes.

Quanta informació extreta del si familiar i desconeguda per la majoria de nosaltres car, com deia Maria Bohigas, havia calgut temps i distància, i que tots ells haguessin traspassat per no envair allò que, sobretot pel que feia  a les dones implicades, consideraven pertanyent a la seva privacitat.

Algú dels assistents va dir que “Cartes a Màrius Torres”, de Joan Sales, és l'obra més important de la literatura catalana de tot el segle XX. Important pel que suposa de crònica en la qual es narren esdeveniments viscuts des de la implicació, com a observadors i com a víctimes, a través de l'epistolari entre dos amics que s'escrivien amb naturalitat i des de la confiança mútua, per tant, sense cap ànim de falsejar allò que s'esdevenia i del que  ells n'eren testimonis.   És un relat històric fidel, ampliat darrerament amb cartes de Mercè Figueres trobades casualment per la descendent de Sales  i que havien estat preservades  de seva divulgació  molt volgudament.

No vaig poder quedar-me a l'acte de cloenda. Encara les fibres de l'ànima dels qui van poder quedar-se fins al final van vibrar amb el recital homenatge a Màrius Torres, poemes cantats per la Meritxell i inclosos en  el CD  que porta el títol: "Així t'escau la melangia".

I finalitzo aquest escrit amb la justificació de la frase amb que l'encapçalo i que d'alguna manera m'ha empès a expressar-me, perquè la segona part dels capricis de l'atzar l'he viscuda aquest matí quan,  encetant  l'assignatura de "Taller de  narrativa i autors catalans",  el primer nom que veig que treu el cap és el de Joan Sales amb les  “ Cartes a Màrius Torres”. 

És clar, quin doll d'emocions  no em sobrevenia! L'experiència del dia anterior havia estat intensa i, ara, continuaria. Només calia parar bé les orelles i capbussar-m'hi, aquesta vegada però  de la mà de Dolors Vinyoles -la meva professora- i la dels companys de classe a fi de treure'n el màxim profit possible.

Això és la joia -ser un ocell, creuar 

el cel on la tempesta deixà una pau immensa.

Això és la mort -tancar els ulls, escoltar

el silenci de quan la música comença.

Màrius Torres

Fotografies: Glòria Judal  i  arxiu de xarxa.
Bibliografia: "Sanatori de l'ànima", de Paco Grande. (Psicòleg, teòleg i analista junguià.) Pagès Editors
"Cartes a Màrius Torres", de Joan Sales. Club Editor 2014
Aquarel.la: iris blau, Glòria Judal

Aquesta és la primera entrada del nou bloc de la Glòria.