Continuant amb Joan Sales i Màrius Torres.....
 |
| JOAN SALES |
Aquest dos primers dies de classe hem fet un tast de l'epistolari dels dos poetes i amics. Entrats en el tema, tot són portes que s'obren, i la poesia de Joan Sales, que m'era desconeguda, ha vingut com una conseqüència de la recent i saludable tafaneria per la seva obra.
 |
| 2a. edició juliol 2014 |
Joan Sales escrivia l'any 1936 a Màrius Torres: "Els homes no són mai ells mateixos com en els seus versos. La poesia és, certament, un mitjà ben primari i ben bàrbar d'expressar-se: però cap de tan expressiu com ella".
A petició de l'amic, Màrius fa una lectura precisa i apassionada dels poemes que li han estat enviats des de la República Dominicana, els quals qualifica d'un ”estil impressionant, un estil amb cos: ossos, nervis i tendons”.
Les composicions són variades de mètrica, totes amb rima. Hi abunden els sonets.
Quan escriu aquests poemes és un home jove que s'expressa amb una consciència aguda de tot allò que fuig; el jove Sales té "Les flors del mal", de Baudelaire, per un “cinquè Evangeli”.
Llegint el llibre de poemes de Sales, i atès que el tema de Vallclara (petit poble de la Conca de Barberà- on estiuejava la família i on hagués agradat de néixer Joan Sales) és un tema que el fa evocar la infantesa amb els seus escenaris paisatgístics i que és escrit des de Coyoacan, Mèxic, durant l'exili, em permeto de posar al blog un dels dos poemes que en fan referència perquè m'ha semblat que, com dèiem aquest matí, “tot fa xarxa”. Si no hagués llegit la carta que envia a Màrius parlant-li d'aquest indret, potser "Enyorances d'un ilergeta" no m'hagués fet aturar ni escriure en paral•lel al seu aquest poema en el qual jo també enyoro aquell pati de la meva infància, l'entorn, i les veus –espectres- als quals demano que no emmudeixin.
 |
| Vallclara - Conca de Barberà- |
Enyorances d'un ilergeta
Jaies i xiques
En ales dels records, el pensament s'envola
a la meva Vallclara, on fora dolç morir.
Reveig els camps de blat, que fa onejar el garbí
com una cabellera que l'amor agombola.
Veig la casa paterna, esquerpa camperola
que per als que ella vol té secrets sense fi.
M'arriba del celler la sàvia olor de vi
i sento grinyolar al pou la corriola.
Crepiten a la llar romer espígol i pi.
-Ilergeta, a Vallclara, on el teu cor s'envola,
les jaies que et contaven rondalles van morir
i al cabell de les xiques que anaven amb tu a escola
posa el temps implacable els primers brins de lli,
el capaltard d’un nimbe antic les aureola.
Joan Sales - Coyoacan, 1946
CONVOCAR RECORDS
La reixa verda, convocada pel record,
amb esparreguera a la finestra de l'àvia
i el bombeig de l'aigua
que mai ofegava del tot la roba del safareig;
retornar a la memòria del tacte
la rugosa pell de la figuera,
i a la boca la dolçor de la fruita pigallada
picotejada pels ocells;
tornar a veure aquell sol verd
entre les fulles de parra
i el vell i tosc enrajolat del pati, humit de pluja...
I, on s'és anat el camí de carro
que duia als canyissars de la riera de la meva infantesa
intacte només en el meu cor?
I la mare cridava a taula;
la sirena “del blau” anunciava el canvi de torn,
i el rec baixava rogenc perquè, al fil, havien fet tintada.
Parleu, parleu espectres del passat,
si no ho feu tot esdevindrà cendra al vent, tot, un no res:
boires diluïdes en el temps, només silenci.
Parleu. Parleu, espectres.
De la lliçó segona, inspirada en el poema "Presència" de Màrius Torres, i concretament en els següents dos versos: "el teu record es mou en la penombra clara" i "Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls", he pogut escriure aquest petit poema amb la sinceritat de qui diu allò que sent. Té dues lectures: l'una és un dol per una mort propera. Jo retrobo aquesta persona en somnis algunes nits. L'altra: els "somnis" -un desig amorós que no s'ha materialitzat- consolen, malgrat la seva evanescència, una part de present advers.
SOMNIS
No hi ets, perquè el present te'n priva.
No hi ets i sé per quines raons.
No hi ets, perquè aquest no va ser
el destí de la teva vida,
però hi ha el món dels somnis
que batega lliure i al marge de tot.
Si no fos pels somnis,
que eixuta seria la vida!
Si no fos pels somnis
com hauria reeixit
de grans i petites morts?
Sort de l'àngel dels somnis
que de nit em visita
i esparpella pau
damunt del meu son.
No hi fa res que en despertar
tot hagi estat una mentida.
L'instant dolç somniat
bé val per a fer més passable la vida.
I, pel que fa als dos poemes de Màrius Torres: "Les cordes del llaüt" i "Dolç Àngel de la Mort", i atenen a la premisa que l'escrit ha de ser breu:
Del primer interpreto que el poeta està manifestant un anhel: allò que vol que sigui la seva ànima: com la corda d'un llaüt, afinada, tensa, invariable...per donar una nota greu i constant. Fa introspecció i el que veu el desplau. Sap que desafina. Pateix. Demana ajuda a qui anomena "Senyor" , referència a aquell qui mai decep, per no caure tant sovint en la defallença sabedor com és de les seves limitacions.
El segon poema esdevé, al meu entendre, un prec.
Encara hi ha energia en el seu cos emmalaltit quan escriu aquest poema. Invoca l'Àngel de la Mort, no el tem. Ara pot acollir-lo des de l'enteresa. Tots els patiments passats l'han ajudat a enfortir-se. El que ha estimat resta lluminós en el seu cor. Hi ha un lirisme romàntic en el que imagina què és morir, però la realitat s'imposa: al seu futur hi ha sal -no hi ha vida-. El camí que encara ha de fer és molt rost i el tem. És ben humana la seva reacció: és metge, sap i veu el viacrucis que els malalts segueixen. Ell donaria l'ânima immortal a l'Àngel de la Mort per estalviar-se el dur tram de via que encara li queda.
Glòria Judal - 20 d'octubre de 2014
POESIA: "VIATGE D'UN MORIBUND" de JOAN SALES
Club Editors, edició 2014
CONVOCAR RECORDS i SOMNIS, Glòria Judal
CONVOCAR RECORDS i SOMNIS, Glòria Judal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada