2014  ANY VINYOLI

L’any 2013  va ser l’any Espriu per excel·lència; el 2014, a part de ser l'any en el qual farem molt repàs històric: d'on venim, qui som, on anem... i on no hi mancaran esdeveniments que anhelem ens  portin el país vers el nord que tots tenim en el nostre pensament i el nostre sentiment, també  és l'any del centenari del naixement de Joan Vinyoli.  .

Qui va ser Joan Vinyoli?  Abans de res, poeta. POETA, amb majúscules. La qualitat de la seva obra parla per ella mateixa, i  ha estat reconeguda pels seus contemporanis poetes, escriptors i bons degustadors de poesia, quina companyia els resulta inestimable. Ell es definia com un poeta  de “primera veu,   que és aquell que sols  parla d’ell mateix o amb ningú”.  És aquesta una definició que manllevà d’un altre poeta, Eliot, encara que com ell, reconeixia que el poeta parla per a la col·lectivitat, i que, com més poeta sigui de primera veu, més universal serà el seu auditori.

Vinyoli va néixer el 1914 a Barcelona, on sempre hi visqué i hi  morí. Va estudiar als jesuïtes de Casp, que com ell diu, van impactar força el seu esperit jove i en formació, tant, que potser d’adult l’impel·lí a fer el salt al pol oposat, car manifestava  no ser creient.

El poeta havia begut de la font de Castàlia, la font de Delfos que dóna el do de la poesia.   Coneixia l'obra dels clàssics  i dels poetes europeus, alhora que tenia com a referents els mestres-poetes del nostre país,  Carles Riba entre els més rellevants. Era home que s’interrogava, i era  de les seves experiències personals que emanava la poesia amb la qual tenia una convivència continua.

La poesia de Vinyoli va tenir un procés d’evolució al llarg dels anys; va anar passant  d’una concepció més contemplativa del món que l’envoltava, naturalesa, records...  simbòlica i metafòrica,  a una poesia nascuda  de la immersió en la pròpia interioritat.

Així els seus poemes seran una veu en primera persona, i nascuts del silenci, els quals   esdevindran més breus, rigorosos, esqueixats, valents,   sobris de llenguatge i  despullats d’arabescos que no li calien. I tot i que les paraules continuaven  sent senzilles i entenedores, el que contenien anava més enllà del que es pogués llegir.  El record i la melangia que inevitablement comporta, eren presència constant en la seva obra. La vida donava i prenia, i ell va trobar l’emoció lírica amb què dir-ho: “ Vares tenir la copa de la vida / arran de llavis i bevent mories; / perdut el vi, secreta la ferida, / sofrint, plorant, més altament vivies.”

Rainer Maria Rilke -del qual ell n’era estudiós i  traductor-, “i que justament l’atreia pel que tenia de quiet, de pacient,  que ho esperava tot d’una lenta maduració, que sobretot imposava per l’extrema capacitat d’experiència i per la gran fidelitat amb la que vivia la seva vocació”, esdevingué també  un altre  dels seus referents.

El poeta, en la introducció d’un dels seus llibre acaba dient  a qui el llegeix: “si en aquest àmbit de silenci on la poesia ressona, l’autor i el lector arriben a trobar-se, és el bé més alt que el poeta pot esperar”. Seria, doncs, una manera d’agrair-li el regal que ens ha llegat que aquest any, qui no l’ha gaudit, el descobreixi; altres  el rellegim sent ben  conscients, com deia Martí i Pol, que  “Vinyoli és un dels més distingits i més importants poetes de Catalunya, i no solament d’aquest temps sinó de qualsevol altre moment generacional”, “un dels nostres escassos  veritables poetes“, “que honoraria la lírica de qualsevol país.”

Glòria Judal

                              TOT FA XARXA...diu la Dolors.

A l’entorn de “La Dida, de Salvador Galmés i Sancho 1876-1951  - Mallorca

No és la meva intenció fer cap biografia de l’autor, sinó posar en lletra les impressions que aquesta obra de petita extensió  m’ha causat.

Llegida entre tots els companys de classe, i seguidament  comentada, m’ha semblat que l’obra contenia trets que l’agermanaven  a d’altres que ja havia llegit molt abans de descobrir el mallorquí  Galmés. Totes les obres que em venien a la memòria  tenien les mateixes constant: la duresa dels ambients, sovint rurals, els baixos instints dels personatges i el drama humà que els protagonistes  patien, ja fos per causa de l’entorn social o del destí. 

Exposo això perquè penso en  la Mila, de Solitud, i també en els desgraciats personatges dels Drames Rurals de  “Víctor Català”- Caterina Albert. També em duu aquesta reflexió a Prudenci Bertrana, amb Josafat, aquell desequilibrat campaner de la catedral de Girona que acaba llevant la vida a la prostituta amb qui s'esbravava, i també en les seves Proses bàrbares, on la crueltat que manifesten llurs personatges produeixen veritables esgarrifances; també penso en Raimon Caselles i els seus Sots feréstecs  i en Marià Vayreda,  amb  La Punyalada. 

“La Dida”, de Galmés, és una dona que, com la Mila, la vida la duu  a haver de prendre una dràstica decisió en solitari:  revoltar-se contra l'advers destí a què les circumstàncies la forcen, o ser vençuda i anihilada per l’entorn extern i/o familiar que li imposa una rígida obligació contrària a allò que el seu raonament natural li dicta. En el cas de la novel•la de Caselles, “la dida” -una foravilera llogada per alimentar una criatura a ciutat, de família benestant-, sent que és possible alimentar alhora els dos nodrissons: el propi i l'externa. La dona sent i experimenta una sèrie de contradiccions i neguits davant d'una situació que no controla.   La desesperació davant del decandiment físic i psíquic del seu infant, quan a la fi li deixen veure després de molts precs i  passats força dies, en constatar l’estat  en què el petit es troba, aflaquit i decandit, activen en ella unes reaccions que la porten  a emprendre una acció tràgica, conseqüència del renou intern que  se li enfila pel cos i fins a les neurones, menant-la a destruir allò que fa perillar la vida del seu fill: “l’externa”, aquella criatura a qui la mare no vol alimentar perquè li és més important gaudir i atendre les seves relacions socials que no pas el fet de tenir-ne cura i nodrir-la. 

L’obra ens  mostra una dona, la dida, que no té dret a decidir. El marit, la mare, els qui la lloguen, decideixen per ella. És aquesta una evidència constant en els personatges de la narrativa modernista, però per entre les trames s'hi enfilen una Mila, aquesta Dida, aquella “Laura a la Ciutat dels Sants, de Miquel Llor , dones  que, nedant contra corrent, es planten i decideixen. Troben la força interior  que les allibera del jou de qui les sotmet. 

Si em va impactar aquesta obra, com a la resta de la classe,  és perquè va ser escrita per un canonge, el qual no se n'està d'expressar un grapat de denúncies des del seu lloc de privilegi, no essent pas aquest precisament el costum de l’estament eclesiàstic que -més aviat és, fins i tot a dia d’avui-, ben contrari, amagant  tot allò que és denunciable de la societat.

Impacta l’obra, que va ser escrita en la primera dècada del segle XX, perquè en ella treu a la llum  el menysteniment per dona que, en aquesta narració és tractada com un animal a munyir;  s’entreveu crítica a l’església mateixa, i,  a la societat que creu que amb el diner pot comprar la voluntat de la persona, de grat o per força. Denuncia també el domini de l’home envers la dona, car se’n sent l’amo i senyor, el qui decideix què cal fer, i qui percep i disposa del diner que la dona guanya. 

Galmés es un capellà valent que amb aquesta obra breu, segurament  nodrida  de les confessions a les quals pel seu ministeri tenia accés, retrata la societat del seu moment convertint el pòsit de tantes confidències en matèria que la seva ploma sap novel•lar. 

A banda  d’aquesta activitat d’escriptor, la qual va conrear només durant una etapa de la seva vida, dedicà la major part de la seva creativitat a la promoció i coneixement de l’obra de Ramon Llull. També traduí clàssics com Ciceró, Cató...

Va ser un erudit, i entre les moltes tasques que va emprendre destaca  el desig de normalitzar la cultura catalana a Mallorca, desig  i necessitat no exempts de dificultats. Dos contemporanis seus,  Antoni M. Alcover  i Miquel Costa i Llovera,  també, a l'ensems, van potenciar el mallorquinisme dels clergues i seminaristes.

"Així, el Seminari proporciona una excel•lent formació en el llatí i el català dins d’un marc ideològic de tipus mallorquinista i catòlic, formació que alhora proporcionarà a aquells qui tinguin talent tant fer tasques de traducció com de creació literària . En aquest sentit, Galmés rep ja una sèrie d’estímuls provinents d’una cultura normalitzada en un cert grau, però plena de reptes de futur per a dur a terme de forma plena aquesta normalització encara incompleta. "

Càntir de ceràmica valenciana amb al·legories populars i religioses

El tema d'avui m'ha despertat una neurona adormida.

Connecta un record que guardo del meu sogre, fill d’una família que vivia de les seves rendes i que va haver de menester el servei d’una dida per nodrir aquell bebè que seria, seixanta anys més tard, "l’avi Lolo" de les meves filles.  La seva dida era valenciana d’origen, i d'ella sempre se'n va parlar bé.

A casa dels meus sogres  hi havia un objecte, un càntir molt especial, al•legòric de la terra de la dida,  i  que ella va regalar a la família; gairebé és un objecte centenari. A la mort dels sogres el vaig rescatar de ser llençat perquè li coneixia la mica d’història. Ara, me’l miro com la curiosa  relíquia que amb els anys ha esdevingut. 

                                  LA PERSIANA VERDA

Persiana verda envellida pel temps,

fusta amb clivelles, com la pell del front,

de la boca i els ulls de la vella.

          A la cambra la llum no hi penetra.

Erta  reposa dins la caixa,

-rosari a les mans i abillada de negre-

la padrina Angeleta.

D’ençà que va perdre el ceptre i el rumb,

va viure sempre a l’ombra, discreta;

la fredor del voltant la va anar tornant corseca.

            Li han cantat les absoltes.

                        Composta, ben sola,

                        però regalada de flors, que fan bonic!,

                        sense seguici se’n va la padrina Angeleta

                        amb el cotxe de morts a l'enfony ple de nit.

                               I, tot seguit, l’oblit.   

(Aquesta imatge que recull el poema, és real. El cor se'm va encongir perquè trobava sòrdid que cap familiar acompanyes la finada fins al cementiri i tot quedés en mans de personal contractat. El marc on es situa el poema és rural. L'he afegit aquí pensant que s'avé amb tantes imatges tristes com les que, a voltes, he llegit dels autors citats.)

Text i fotografia: Glòria Judal

             

                         EXPERIÈNCIES  MÍSTIQUES

         

Joana E. sent una crida interior irreprimible que la porta fins l'experiència mística de comunió amb la natura quan en aquesta es manifesten les forces desfermades  d'una tempestat.

De fet, tot i no arribar a aquests límits -la protagonista s'exposa molt- sí que m'he sentit formar part d'una nit embolcalladora. I m'he sentit ínfima sota l'abrusador infinit. Recordo que va ser un  10 d'agost  de fa bastants anys,  aquell  en que van anunciar una espectacular  pluja d'estels. 

Fora vila, rere la carena on hi ha encimbellat el castell, vaig anar a jaure al tros, damunt d'un matalasset de càmping, un parell d'hores fins a mitja nit. Ulls perduts, esperava que es manifestés la meravella.   Tot era infinit,  olors humides, calma, silenci. I sí, en la vastitud d'aquell cel que arreplega tota la província de Lleida, alguns meteorits van ratllar el cel.

Em vaig sentir  part d'aquell tot, de la màgia de la nit, del neguit pel que  no veus i et mira, perquè et saps un àtom dins d'un gran misteri...,  i tanmateix, tot allò que veia i sentia era pels gaudi dels sentits!

Altres moments de  contemplació per la seva gran bellesa solen ser les postes de sol a la Segarra, per a mi, les millors. Hi ha tant de cel des d'on jo contemplo l'espectacle de núvols, amb la llum canviant que els acoloreix i  que , junt amb l'aire que els mou, els fa esdevenir obres d'art úniques i evanescents... 

                                                                       

                        

POSTA DE SOL AMB RÚBRICA 

Quin cel d'òpera wagneriana!

Quina valquíria no hi hauria posat la  veu

al recent espectacle  de vent, pedregada i pluja,

amb retrunys de batalla al cor dels núvols

    tan ben proveïts per a l'enrenou!

El llavi del sol just frega el Montsec

abans de ser engolit pel guinyol de la nit.

Un llamp, magnífica rúbrica elèctrica,

 ha signat el traspàs del dia.

Ara lluu esplèndida la mitja lluna;

les fulles  de l'heura del mur,

 amagatall on es colguen els ocells,

són pura fantasia a la llum d'un fanal.

   Plana damunt tot un gran silenci.

Des de les golfes de casa. Al fons, la silueta del Montsec.


LA TARDA

Caprici d'escuma a mercè del vent,

la nuvolada. Blanca avança

festejant un cel de mitja tarda.

Després, una follia d'or i mangra,

engolirà l'esfera pura del sol

i esdevindran capfoguers les serralades

sostenint encesos els màgics tions.

La fosca tot ho cobrirà amb passa lenta

i la lluna enfilarà vers l'infinit;

el zèfir de llum de cada estrella

brodarà l'ample i negre llenç de la nit.

Un altre  moment de la narració del cap. 5 de Joana E.

" I mir aquesta dona que m'ha estat tan familiar durant quaranta-vuit anys que gairebé ni la veig: na Joana." 

En el següent poema, també hi ha el pas del temps: vivència, en definitiva.

NIT D'INSOMNI

Pren cos i és ingrat
aquest llarg silenci obligat.
El rellotge de paret
em va dient les hores

Cuineta de cal Barbo -Florejacs

i les mitges, per si em descompto.
Tanta vigília ja cansa el cervell...
                                                                           
Baixo a la cuina a fer-me un altre got de llet; diuen que va bé per fer venir la son.
Enfilo escales amunt altra vegada -s'ha de canviar aquesta bombeta, enlluerna massa- i observo com, petjada a petjada, ha desaparegut el mangra dels graons. Ja els pintaré.

Ahir vaig repassar de blanc les parets i ara em fa mal l'espatlla. Quan aprendré que ja no he de fer aquestes coses!

Vint-i-dos anys sota d'aquest sostre
són un feix de temps:
hi ha néts que l'avi de les fotografies no va conèixer i que campen amb propietat amunt i avall per tota la casa;
les filles, la teulada, els trespols i jo, també hem posat un grapat anys.
Hi ha dies que el mirall gran del bany em sembla més cruel;
no sempre m'hi reconec en aquesta que em mira.
La pell, com les parets, s'esgrafia amb el cisell dels anys
i hom es sorprèn perquè, "si tot just fa quatre dies...!

I aquesta son, que no ve? No vull més dunes de sal a la matinada.
Pensa en altres coses, dona. Va!
Alça la persiana, mira si hi ha lluna aquesta nit tan quieta com tu,
com el carrer, com les habitacions de la casa sense el bleixar de ningú.
Treu del buirac una sageta i enfila-li un delirant desig. Dispara! Potser farà blanc al cor de qui un dia va posar llessamins a la teva tarda.








Poemes i fotografia: Glòria Judal

Continuant amb Joan Sales i Màrius Torres.....

JOAN SALES

Aquest dos primers dies de classe hem fet un tast de l'epistolari dels dos poetes i amics. Entrats en el tema, tot són portes que s'obren, i la poesia de Joan Sales, que m'era desconeguda, ha vingut com una conseqüència de la recent i saludable tafaneria per la seva obra.

2a. edició  juliol 2014

La primera edició del seu  l'únic llibre de poemes, "Viatges d'un moribund", es va dur a terme l'any 1952, i fins l'any 2013 no se n'havia tornat a fer cap reedició. A Joan Sales se'l coneix més per “Incerta Glòria “ i per “Cartes a Màrius Torres”, obres cabdals dins la seva creació literària que no pas com a poeta.

Joan Sales escrivia l'any 1936 a Màrius Torres: "Els homes no són mai ells mateixos com en els seus versos. La poesia és, certament, un mitjà ben primari i ben bàrbar d'expressar-se: però cap de tan expressiu com ella".

A petició de l'amic, Màrius fa una lectura precisa i apassionada dels poemes que li han estat enviats des de la República Dominicana, els quals qualifica  d'un ”estil impressionant, un estil amb cos: ossos, nervis i tendons”.

Les composicions són variades de mètrica, totes amb rima. Hi abunden els sonets.

Quan escriu aquests poemes és un home jove  que s'expressa amb una consciència aguda de tot allò que fuig; el  jove  Sales  té "Les flors del mal", de Baudelaire, per un “cinquè Evangeli”. 

Llegint  el llibre de poemes de Sales, i atès que el tema de Vallclara  (petit poble de la Conca de Barberà- on estiuejava la família i on  hagués agradat de néixer Joan Sales) és un tema  que el fa evocar la infantesa amb els seus escenaris paisatgístics i que és escrit  des de   Coyoacan, Mèxic, durant l'exili,  em permeto de posar al blog un dels dos poemes que en fan referència perquè m'ha semblat que, com dèiem aquest matí, “tot fa xarxa”. Si no hagués llegit la carta que envia a Màrius parlant-li d'aquest indret, potser   "Enyorances d'un ilergeta" no m'hagués fet aturar ni escriure en paral•lel al seu aquest poema en el qual jo també enyoro aquell pati de la meva infància, l'entorn, i les veus –espectres-  als quals demano que no emmudeixin.  

Vallclara - Conca de Barberà-

Enyorances d'un ilergeta

Jaies i xiques

En ales dels records, el pensament s'envola

a la meva Vallclara, on fora dolç morir.

Reveig els camps de blat, que fa onejar el garbí

com una cabellera que l'amor agombola.

Veig la casa paterna, esquerpa camperola

que per als que ella vol té secrets sense fi.

M'arriba del celler la sàvia olor de vi

i sento grinyolar al pou la corriola.

Crepiten a la llar romer espígol i pi.

-Ilergeta, a Vallclara, on el teu cor s'envola,

les jaies que et contaven  rondalles van morir

i al cabell de les xiques que anaven amb tu a escola

posa el temps implacable els primers brins de lli,

el capaltard d’un nimbe antic les aureola.

Joan Sales - Coyoacan, 1946

CONVOCAR RECORDS

La reixa verda, convocada pel record,
amb esparreguera a la finestra de l'àvia
i el bombeig de l'aigua
que mai ofegava del tot la roba del safareig;
retornar a la memòria del tacte
la rugosa  pell de la figuera,
i a la boca la dolçor de la fruita pigallada
picotejada pels ocells;
tornar a veure aquell sol verd
entre les fulles de  parra
i el vell i tosc enrajolat del pati, humit de pluja...

I, on s'és anat el camí de carro
que duia als canyissars  de la riera de la meva infantesa
intacte només en el meu cor?

I la  mare cridava a taula;
la sirena “del blau”  anunciava el canvi de torn,
i el rec baixava rogenc perquè, al fil, havien fet tintada.

Parleu, parleu espectres del passat,
si no ho feu tot esdevindrà cendra al vent, tot, un no res:
boires diluïdes en el temps, només silenci.

Parleu. Parleu, espectres.

De la lliçó segona, inspirada en el poema "Presència" de Màrius Torres, i concretament en els següents dos versos: "el teu record es mou en la penombra clara" i  "Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls",  he pogut escriure aquest petit  poema amb la sinceritat de qui diu allò que sent. Té dues lectures: l'una és un dol per una mort propera. Jo retrobo aquesta persona en somnis algunes nits. L'altra:   els "somnis" -un desig amorós que no s'ha materialitzat- consolen,  malgrat la seva evanescència, una part de present advers.

SOMNIS

No hi ets, perquè el present te'n priva.

No hi ets i sé per quines raons.

No hi ets, perquè  aquest no va ser

el destí de la teva vida,

però hi ha el món dels somnis

que batega lliure i al marge de tot.

Si no fos pels somnis,

que eixuta seria la vida!

Si no  fos pels somnis

com hauria reeixit

de grans i petites morts?

Sort de l'àngel dels somnis

que de nit em visita

i esparpella pau

damunt del meu son.

No hi fa res que en despertar

tot hagi estat una mentida.

L'instant dolç somniat

bé val per a fer més passable la vida.

I, pel que fa als dos poemes de Màrius Torres: "Les cordes del llaüt"  i "Dolç Àngel de la Mort", i atenen a la premisa que l'escrit ha de ser breu:

Del primer interpreto que el poeta està manifestant un anhel: allò que vol que sigui la seva ànima: com la corda d'un llaüt, afinada, tensa, invariable...per donar una nota greu i constant. Fa  introspecció i el que veu el desplau. Sap que desafina. Pateix. Demana ajuda a qui anomena "Senyor" , referència a aquell qui mai decep, per no caure tant sovint en la defallença sabedor com és de les seves limitacions.

El segon poema esdevé, al meu entendre, un prec.

Encara hi ha energia  en el seu cos emmalaltit quan escriu aquest poema. Invoca l'Àngel de la Mort, no el tem. Ara pot acollir-lo des de l'enteresa. Tots els patiments passats l'han ajudat a enfortir-se. El que ha estimat resta lluminós en el seu cor. Hi ha un lirisme romàntic en el que imagina què és  morir, però la realitat s'imposa: al seu futur hi ha sal -no hi ha vida-. El camí que encara ha de fer és molt rost i el tem. És ben humana la seva reacció: és metge, sap i veu el viacrucis que els malalts segueixen. Ell donaria l'ânima immortal a l'Àngel de la Mort per estalviar-se el dur tram de via que encara li queda. 

Glòria Judal - 20 d'octubre de 2014

POESIA: "VIATGE D'UN MORIBUND"  de JOAN SALES

Club Editors, edició 2014

CONVOCAR RECORDS  i  SOMNIS, Glòria Judal

Florejacs- la Segarra-Lleida

POEMES
DES DE LES GOLFES

Paisatge des del finestral

Silenci !!

-Florejacs-


Ha passat l’estiu i, quan hom mira enrere garbellant  entre tot el que ha anat fent, troba que el que queda, sobretot, és el que ha escrit. És cert que les fotografies, quina facilitat la d’ara per capturar-ho tot!, són molt parladores; que les relacions i el viatge ens enriqueixen, però hi ha alguna cosa més: l’escriure.
Aquesta és una constant en mi. Necessito atrapar instants, paisatge, emocions, amb la lletra. Posar negre sobre blanc.
Escriure comporta concreció i aquesta exigència, en poesia, em tempta.

Aquest agost, que ha estat pròdig amb lectures, m’ha excitat la vena poètica i, dins la pau que donen les parets centenàries de casa, tot ha anat fluint, influïda poc o molt  per la molta poesia que he rellegit: Carner, M. Mercè Marçal, Ferreter, Estellés, Pessoa, poemes medievals...,  tots ells han estat bona companyia dins del meu particular espai de silenci.

Aquests poemes són fruit d’aquest particular temps vacacional.

Capvespre. Aviat sortirà la Lluna

UNA PINTA PER A LA LLUNA

Una pinta de rostolls
faré a la Lluna, Jana bonica,
per pentinar-se al matí,
perquè del sol va dejuna

Camps a punt de sega

i avui el vol seduir.
Serà una pinta daurada
feta amb rostoll de civada
i vidalbes del camí.

No té trena com tu, Jana,
la Lluna del deu d’agost,
no s’hi podrà fer llaçades
ni posar-hi passadors.
És de minsa cabellera
la Lluna del deu d’agost,
és una fina corbella
que no porta agafador.
Les nenes com tu, bonica,
fan ulls grossos, bona olor,
llurs caps amb rinxols de seda
semblen ramellets de flors.

Ja la Lluna ha tombat la carena
per encalçar el Sol fugit,
demà haurà la panxa més plena
i anunciarà al cel confits.
Conxorxades les estrelles
li hauran de fer un nou vestit.
I, tu, Jana petita,
quan al cel vegis la Lluna,
Lluna de color de mel,
pensaràs que dins la bossa
que duu penjada al cinyell
porta desada una pinta
per quan li creixi el cabell.

VENT DEL NORD

T’espero a la rebotiga, vent del nord,

per a fer un ball de bogeria

que alci la pols del trespol.

(Ens protegirem de garses                                      

i de mussols.)

Tu duràs la capa ample,

jo em calçaré talons.

Amb tant d’enrenou per casa

farem nets tots els racons.

QUAN COMENÇA EL JOC DE LES BESADES

Quan comença el joc de les besades
amago el teu adéu sota el coixí:
és l’hora de la fruita, de la maduixa carnosa
premuda al clos humit de les boques.

Després  desertaràs de mi
i viuré dins d’un exili conegut,
sense colpejar-me el pit,
sense vessar llàgrimes inútils.

Potser tornaràs per primavera
del bell sorral amb tamarius              
-la teva platja serena-
i em duràs una petxina de paper,        
o, en un retall de vela,                        
el pensament d’algun poeta.

I recomençarem el joc de les besades.              


Glòria Judal

       A LA MEMÒRIA DE M. ÀNGELS ANGLADA

El pròxim Sant Jordi s’escau el 15è. aniversari de la mort de M. Àngels Anglada. La nostra poeta  i narradora va morir en aquesta  festivitat tan vinculada a la seva vocació de dona de lletres que vivia i ens feia arribar la seva obra sempre, tractés el tema que tractés,  amb finíssima sensibilitat.

Recomano, per a fer-li en aquest dia tan especial, ple de sentiments a flor de pell, d’ amor, cultura literària i esperit de pertinença al país on hem nascut o ens  acull, un sentit reconeixement, poemes en mà, des de la intimitat del silenci o bé compartint-los, a l'ombra imaginària d’aquell enyorat  desmai, al peu de la font -l'altra Castàlia -on, l’ aleshores  noieta   M.Ángels , de “No em dic Laura”,  anava a buscar aigua amb el senyor Campdelacreu. 

Trobareu que els seus poemes són breus, capaços de dir-nos sintèticamente allò que ens vol transmetre, i com els d’un altre poeta, l’admirat Joan Vinyoli, “despullats d’arabescos inútils”. Són entenedors, clars com els seus cels atramuntanats: directes. 

M.A.Anglada ens fa penetrar amb fluïdesa  al contingut del poema, però, justament, aquesta  mateixa brevetat ens demana de posar-hi tots els sentits per gairebé arribar a palpar-los. Imaginem els paisatges de les seves “Dues planes”; sentim què va deixar en el seu cor  l’obra i el personatge de mossèn Cinto qui ,“Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills/ tu coneixes el gest més senzill per a dir cada cosa” ; traslladar-nos, mar enllà, per la màgia de la flaire dels llessamins, a Esparta; o bé compartir aquell neguit -que encara avui ens amenaça-  per la llengua,  demanant “A cada amic, cisellador d’imatges i caçador de mots, voldria dir-li: -fes-te llavis pel crit d’aquesta terra.” i, dins del  mateix poema a Mossèn Cinto, abans iniciat, continua dient, i tan vigent! mantinguem-nos en actitud de permanent d'alerta i defensa  perquè “Mai més no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat.”

La seva poesia no ha menester la rima clàssica; el seu vers ja conté  la musicalitat  en la frase, en la paraula triada,  en la llibertat que dóna al seu vers. És un plaer seguir-li la lectura pausadament, aturar-nos en ella vol per poder estimar “Somrient, l’alabastre de les verges dins els seus temples de color de temps”  i, “El mar, que va ser un dia camí nostre”.

Si un bocí de món ens ha robat el cor, ens delim per poder-hi tornar una altre vegada. Així passa amb la poesia i la narrativa de M.A. Anglada: ens fa sentir-nos  addictes  creant lligams amb el  seu llegat literari a través del qual  ens fem còmplices  i veu,  per a que ultrapassi, malgrat que el temps treballi per silenciar aquells qui no podem tangiblement  fer-los presents, allò que els transcendeix: la seva obra.

Amb agraïment a la poeta,  i sucant la ploma al cor, com deia  Salvat Papasseit que sorgeixen els poemes, afegeixo: 

TRES POEMES: D'AMOR, DE TENDRESA D'ÀVIA, I, A LA LLUNA


PERÒ HI HA DIES, DE DIÀFANA LLUM...

Vaig esdevenint un erm.
Lentament s'han esfullat
al faldar del meu cos totes les roses.
Què hi trobaràs al meu desolat jardí?

Hi ha dies però de diàfana llum
amb núvols de setí
on la teva tendresa pot avivar
el mot, el cant, l'aigua adormida.
 
Vine i deixa que els nostres ulls empetiteixin,
que el somrís dibuixi el goig intern,
que campin lliures els dits savis.

Per comptar els dies de joia voldria moltes desenes,
però el plat de la balança sempre el decanta
l'eixorca espera i el pes de l'enyor.

Bevent la tarda al cancell de la porta,
perquè no marxin, amb fils d'hores daurades,
            treno  records.

La Jana

L'Arnal 

L'ÀVIA

Les mans se m’han fet carícia d’àvia
lliscant la pell de la innocència.

Tinc néts, tresors immaculats
dins del fons de la meva mirada,
maduixes fresques, bàlsam
pel nervi que se m’eixuta,
veus irisades que canten a la Lluna,      
papallones brunes descobrint-ho tot.        

En els seus cabells, olorosos de llet i mel

L'àvia amb la Jana

i galeta torrada, hi trobo sentors conegudes,
i una pruna és cada galta, dolça i fresca.
Els salten els peus, d’alegre trepig ,
d’incansable aventura, com ho feien
just ahir en el meu record els de la seva mare
quan el cel era blau i trescàvem camins i encalçàvem volianes.

A l’arcó dels meus joiells i deso, gelosa,
un munt de retalls acolorits per abrigallar-me el cor,
per si em deixés despullada un dia l’alè hivernal de la vellesa.



ADJECTIUS PER A LA LLUNA

Llarga estona estarà la lluna
il•luminant la contrada
guanyant-se el pa dalt del cel.

Dins del joiell de la nit
la lluna és una arracada,
una vela, un coval
un faralló,  un punyal,
o galeta de civada.
Se la mengen les granotes
sucadeta en un bassal
farcida de mel daurada.
Hi ha dies que sembla blana,
foradada, de mató,
d’altres és vela que sura
dalt d’un mar sense horitzó.

Quan és nova, està cansada,
i és fon als ulls de tothom.



Poemes de Glòria Judal

darrers dies de març 2014

                    JOAN SALES - MÀRIUS TORRES

Diuen que  l’atzar és capriciós. Sí, sí que ho deu de ser,  sinó, a sant de què, amb menys de 24 hores i en diferents llocs, l’obra literària de Joan Sales i l’experiència quasi sensorial amb Màrius Torres  han convergit amb mi dues vegades.  M’explico:

Habitació de Màrius Torres- Puig d'Olena

Cada any el Grup de l’Era del Mas Blanc convoca una activitat centrada en el poeta Màrius Torres. Assabentada amb prou temps, vaig decidir que aquesta vegada no em podia  perdre l'oportunitat d'anar-hi.

La pluja, que a primera hora del matí amenaçava d'espatllar el dia, va donar pas a un matí lluminós i ple de fragàncies al bosc humit. Així, doncs,  vam poder iniciar l'activitat contemplant d'entrada el rellotge de sol esgrafiat a la paret del mas i llegint el primer poema.  Els indrets que ens disposàvem  a trepitjar eren aquells que van acollir al poeta durant  set anys, fins que la Mort el va anar a trobar  al Sanatori de Puig d'Olena. Vam enriquir la  ruta escoltant  els  poemes de Màrius Torres, musicats per Meritxell Gené, i llegint fragments de la novel·la del psicòleg i teòleg  Paco Grande, “El sanatori de l’ànima”, de la qual en la contraportada, per fer-nos-en una petita idea diu: “Una crisi personal condueix un pragmàtic home de negocis vers el seu interior. La inspiració d’un poeta, Màrius Torres, una original ermitana i un insòlit espai de silenci, el Mas Blanc, l’acompanyen en la descoberta del paisatge profund i misteriós de la interioritat...").

Cantem els seus versos

                    

Discret recer de les despulles del poeta Màrius Torres
(segon nínxol a l'esquerra, ran de terra)

                              

Iris salvatge
per al jove poeta

La ruta-passejada va acabar amb tots els assistents asseguts damunt  la gespa del petit cementiri de Sant Quirze de Safaja contemplant el modestíssim nínxol ran de terra on està enterrat el poeta  i que, de tan senzill, passa  desapercebut. Vam tornar a llegir,  cantar plegats uns versos i  deixar finalment que ens embolcallés el silenci.

Havent dinat, reunits a la sala de l'antic sanatori, qui va voler va  poder expressar com havia viscut l'experiència. Vaig sumar-me a la manifestació de descobertes i d’emocions del grup per poder exposar també les meves sensacions. 
Jo sóc habitual lectora de l'obra de M. Torres, i perquè la seva breu vida -cal recordar que va morir als 31 anys a causa d'una tuberculosi que el mantingué allunyat de la família durant el període de set anys que va durar la malaltia-, amb tot el desori polític i social que s'anava anunciant i que acabaria amb la Guerra Civil; les característiques de la seva personalitat -de formació metge, educat en la música, compromès políticament, profundament enamorat i conscient que l'estalonava la Mort, -m'ha predisposat sempre a llegir i rellegír amb unció i gran respecte els seus poemes, trobant en ells tan ben dit allò que és comú a la tota la humanitat si aquesta -l'individu o la col·lectivitat-  s'atura a escoltar la veu de l'esperit en estats d'aflicció o de joia, reflexionant sobre el que és humà i el  transcendent, o bé per deixar que els ulls gaudeixin amb la bellesa de l'efímer. 

 Al cap de tants anys de la mort de Màrius Torres, que evident es feia el  que deia Hölderlin  “el que perdura ho funden els poetes”. Els seus versos, com els de Beaudelaire, Vinyoli, Papasseit, no parlen només de sentiments, parlen del que té valor: l'experiència. I què serien si no experiències el que trobaríem tot seguit en els escrits d'ambdós personatges sobre els quals seguidament ens parlarien?

Màrius Torres i Mercè Figueres

Teníem anunciada per mitja tarda la presentació de la nova edició de  "Cartes a Màrius Torres" de Joan Sales. Aquest epistolari entre ell i el poeta de Lleida anava a càrrec de la néta de l'autor,  Maria Bohigas.
Quanta informació sobre els dos personatges! –Joan Sales també ho era, de poeta, entre moltes altres coses-, i sobre la relació mantinguda entre ells i  Mercè Figueres, pacient també del sanatori, la seva germana Montserrat, i la propietària de l'establiment Maria Plane; els diferents  sentiments que els unien i la importància cabdal d'aquestes tres dones  per a la custòdia i posterior edició de la poesia de Màrius Torres, duta a terme a Mèxic per Joan Sales durant el seu exili; complicitats aquestes sense les quals tota la poesia del poeta hauria estat requisada i destruïda pels feixistes.

Quanta informació extreta del si familiar i desconeguda per la majoria de nosaltres car, com deia Maria Bohigas, havia calgut temps i distància, i que tots ells haguessin traspassat per no envair allò que, sobretot pel que feia  a les dones implicades, consideraven pertanyent a la seva privacitat.

Algú dels assistents va dir que “Cartes a Màrius Torres”, de Joan Sales, és l'obra més important de la literatura catalana de tot el segle XX. Important pel que suposa de crònica en la qual es narren esdeveniments viscuts des de la implicació, com a observadors i com a víctimes, a través de l'epistolari entre dos amics que s'escrivien amb naturalitat i des de la confiança mútua, per tant, sense cap ànim de falsejar allò que s'esdevenia i del que  ells n'eren testimonis.   És un relat històric fidel, ampliat darrerament amb cartes de Mercè Figueres trobades casualment per la descendent de Sales  i que havien estat preservades  de seva divulgació  molt volgudament.

No vaig poder quedar-me a l'acte de cloenda. Encara les fibres de l'ànima dels qui van poder quedar-se fins al final van vibrar amb el recital homenatge a Màrius Torres, poemes cantats per la Meritxell i inclosos en  el CD  que porta el títol: "Així t'escau la melangia".

I finalitzo aquest escrit amb la justificació de la frase amb que l'encapçalo i que d'alguna manera m'ha empès a expressar-me, perquè la segona part dels capricis de l'atzar l'he viscuda aquest matí quan,  encetant  l'assignatura de "Taller de  narrativa i autors catalans",  el primer nom que veig que treu el cap és el de Joan Sales amb les  “ Cartes a Màrius Torres”. 

És clar, quin doll d'emocions  no em sobrevenia! L'experiència del dia anterior havia estat intensa i, ara, continuaria. Només calia parar bé les orelles i capbussar-m'hi, aquesta vegada però  de la mà de Dolors Vinyoles -la meva professora- i la dels companys de classe a fi de treure'n el màxim profit possible.

Això és la joia -ser un ocell, creuar 

el cel on la tempesta deixà una pau immensa.

Això és la mort -tancar els ulls, escoltar

el silenci de quan la música comença.

Màrius Torres

Fotografies: Glòria Judal  i  arxiu de xarxa.
Bibliografia: "Sanatori de l'ànima", de Paco Grande. (Psicòleg, teòleg i analista junguià.) Pagès Editors
"Cartes a Màrius Torres", de Joan Sales. Club Editor 2014
Aquarel.la: iris blau, Glòria Judal

Aquesta és la primera entrada del nou bloc de la Glòria.