La nit, un reducte pel misticisme, pel monòleg íntim, per escapar dels límits d'un mateix.


ET CONVOCO, I VÉNS

Qui ha llançat l’estel fugaç
perquè jo el pogués seguir
amb la mirada?
Prou l’havia demanat
al fosc pregon de la nit
on titil•len punts de llum
ancorats dins l’infinit.
Prou, pensant, el desitjava
per junyir-lo a un pensament;
per compartir-lo amb tendresa
amb qui m’és omnipresent.
Ara, quan ja desistia
de veure un fugaç estel,
en dir “bona nit” al cel
i acomiadar-me del dia
oint la suau melodia
de llunyanes veus de grills,
he vist la llum que es fonia.

13 d’agost de 2015

Glòria