A l’entorn de “La Dida, de Salvador Galmés i Sancho 1876-1951 - Mallorca
No és la meva intenció fer cap biografia de l’autor, sinó posar en lletra les impressions que aquesta obra de petita extensió m’ha causat.
Llegida entre tots els companys de classe, i seguidament comentada, m’ha semblat que l’obra contenia trets que l’agermanaven a d’altres que ja havia llegit molt abans de descobrir el mallorquí Galmés. Totes les obres que em venien a la memòria tenien les mateixes constant: la duresa dels ambients, sovint rurals, els baixos instints dels personatges i el drama humà que els protagonistes patien, ja fos per causa de l’entorn social o del destí.
Exposo això perquè penso en la Mila, de Solitud, i també en els desgraciats personatges dels Drames Rurals de “Víctor Català”- Caterina Albert. També em duu aquesta reflexió a Prudenci Bertrana, amb Josafat, aquell desequilibrat campaner de la catedral de Girona que acaba llevant la vida a la prostituta amb qui s'esbravava, i també en les seves Proses bàrbares, on la crueltat que manifesten llurs personatges produeixen veritables esgarrifances; també penso en Raimon Caselles i els seus Sots feréstecs i en Marià Vayreda, amb La Punyalada.
“La Dida”, de Galmés, és una dona que, com la Mila, la vida la duu a haver de prendre una dràstica decisió en solitari: revoltar-se contra l'advers destí a què les circumstàncies la forcen, o ser vençuda i anihilada per l’entorn extern i/o familiar que li imposa una rígida obligació contrària a allò que el seu raonament natural li dicta. En el cas de la novel•la de Caselles, “la dida” -una foravilera llogada per alimentar una criatura a ciutat, de família benestant-, sent que és possible alimentar alhora els dos nodrissons: el propi i l'externa. La dona sent i experimenta una sèrie de contradiccions i neguits davant d'una situació que no controla. La desesperació davant del decandiment físic i psíquic del seu infant, quan a la fi li deixen veure després de molts precs i passats força dies, en constatar l’estat en què el petit es troba, aflaquit i decandit, activen en ella unes reaccions que la porten a emprendre una acció tràgica, conseqüència del renou intern que se li enfila pel cos i fins a les neurones, menant-la a destruir allò que fa perillar la vida del seu fill: “l’externa”, aquella criatura a qui la mare no vol alimentar perquè li és més important gaudir i atendre les seves relacions socials que no pas el fet de tenir-ne cura i nodrir-la.
L’obra ens mostra una dona, la dida, que no té dret a decidir. El marit, la mare, els qui la lloguen, decideixen per ella. És aquesta una evidència constant en els personatges de la narrativa modernista, però per entre les trames s'hi enfilen una Mila, aquesta Dida, aquella “Laura a la Ciutat dels Sants, de Miquel Llor , dones que, nedant contra corrent, es planten i decideixen. Troben la força interior que les allibera del jou de qui les sotmet.
Si em va impactar aquesta obra, com a la resta de la classe, és perquè va ser escrita per un canonge, el qual no se n'està d'expressar un grapat de denúncies des del seu lloc de privilegi, no essent pas aquest precisament el costum de l’estament eclesiàstic que -més aviat és, fins i tot a dia d’avui-, ben contrari, amagant tot allò que és denunciable de la societat.
Impacta l’obra, que va ser escrita en la primera dècada del segle XX, perquè en ella treu a la llum el menysteniment per dona que, en aquesta narració és tractada com un animal a munyir; s’entreveu crítica a l’església mateixa, i, a la societat que creu que amb el diner pot comprar la voluntat de la persona, de grat o per força. Denuncia també el domini de l’home envers la dona, car se’n sent l’amo i senyor, el qui decideix què cal fer, i qui percep i disposa del diner que la dona guanya.
Galmés es un capellà valent que amb aquesta obra breu, segurament nodrida de les confessions a les quals pel seu ministeri tenia accés, retrata la societat del seu moment convertint el pòsit de tantes confidències en matèria que la seva ploma sap novel•lar.
A banda d’aquesta activitat d’escriptor, la qual va conrear només durant una etapa de la seva vida, dedicà la major part de la seva creativitat a la promoció i coneixement de l’obra de Ramon Llull. També traduí clàssics com Ciceró, Cató...
Va ser un erudit, i entre les moltes tasques que va emprendre destaca el desig de normalitzar la cultura catalana a Mallorca, desig i necessitat no exempts de dificultats. Dos contemporanis seus, Antoni M. Alcover i Miquel Costa i Llovera, també, a l'ensems, van potenciar el mallorquinisme dels clergues i seminaristes.
"Així, el Seminari proporciona una excel•lent formació en el llatí i el català dins d’un marc ideològic de tipus mallorquinista i catòlic, formació que alhora proporcionarà a aquells qui tinguin talent tant fer tasques de traducció com de creació literària . En aquest sentit, Galmés rep ja una sèrie d’estímuls provinents d’una cultura normalitzada en un cert grau, però plena de reptes de futur per a dur a terme de forma plena aquesta normalització encara incompleta. "
 |
| Càntir de ceràmica valenciana amb al·legories populars i religioses |
El tema d'avui m'ha despertat una neurona adormida.
Connecta un record que guardo del meu sogre, fill d’una família que vivia de les seves rendes i que va haver de menester el servei d’una dida per nodrir aquell bebè que seria, seixanta anys més tard, "l’avi Lolo" de les meves filles. La seva dida era valenciana d’origen, i d'ella sempre se'n va parlar bé.
A casa dels meus sogres hi havia un objecte, un càntir molt especial, al•legòric de la terra de la dida, i que ella va regalar a la família; gairebé és un objecte centenari. A la mort dels sogres el vaig rescatar de ser llençat perquè li coneixia la mica d’història. Ara, me’l miro com la curiosa relíquia que amb els anys ha esdevingut.
LA PERSIANA VERDA
Persiana verda envellida pel temps,
fusta amb clivelles, com la pell del front,
de la boca i els ulls de la vella.
A la cambra la llum no hi penetra.
Erta reposa dins la caixa,
-rosari a les mans i
abillada de negre-
la padrina Angeleta.
D’ençà que va perdre el ceptre i el rumb,
va viure sempre a l’ombra, discreta;
la fredor del voltant la va anar tornant
corseca.
Li
han cantat les absoltes.
Composta, ben
sola,
però
regalada de flors, que fan bonic!,
sense
seguici se’n va la padrina Angeleta
amb el cotxe de morts a l'enfony ple de nit.
I, tot seguit,
l’oblit.
(Aquesta imatge que recull el poema, és real. El cor se'm va encongir perquè trobava sòrdid que cap familiar acompanyes la finada fins al cementiri i tot quedés en mans de personal contractat. El marc on es situa el poema és rural. L'he afegit aquí pensant que s'avé amb tantes imatges tristes com les que, a voltes, he llegit dels autors citats.)
Text i fotografia: Glòria Judal
