EXPERIÈNCIES  MÍSTIQUES

         

Joana E. sent una crida interior irreprimible que la porta fins l'experiència mística de comunió amb la natura quan en aquesta es manifesten les forces desfermades  d'una tempestat.

De fet, tot i no arribar a aquests límits -la protagonista s'exposa molt- sí que m'he sentit formar part d'una nit embolcalladora. I m'he sentit ínfima sota l'abrusador infinit. Recordo que va ser un  10 d'agost  de fa bastants anys,  aquell  en que van anunciar una espectacular  pluja d'estels. 

Fora vila, rere la carena on hi ha encimbellat el castell, vaig anar a jaure al tros, damunt d'un matalasset de càmping, un parell d'hores fins a mitja nit. Ulls perduts, esperava que es manifestés la meravella.   Tot era infinit,  olors humides, calma, silenci. I sí, en la vastitud d'aquell cel que arreplega tota la província de Lleida, alguns meteorits van ratllar el cel.

Em vaig sentir  part d'aquell tot, de la màgia de la nit, del neguit pel que  no veus i et mira, perquè et saps un àtom dins d'un gran misteri...,  i tanmateix, tot allò que veia i sentia era pels gaudi dels sentits!

Altres moments de  contemplació per la seva gran bellesa solen ser les postes de sol a la Segarra, per a mi, les millors. Hi ha tant de cel des d'on jo contemplo l'espectacle de núvols, amb la llum canviant que els acoloreix i  que , junt amb l'aire que els mou, els fa esdevenir obres d'art úniques i evanescents... 

                                                                       

                        

POSTA DE SOL AMB RÚBRICA 

Quin cel d'òpera wagneriana!

Quina valquíria no hi hauria posat la  veu

al recent espectacle  de vent, pedregada i pluja,

amb retrunys de batalla al cor dels núvols

    tan ben proveïts per a l'enrenou!

El llavi del sol just frega el Montsec

abans de ser engolit pel guinyol de la nit.

Un llamp, magnífica rúbrica elèctrica,

 ha signat el traspàs del dia.

Ara lluu esplèndida la mitja lluna;

les fulles  de l'heura del mur,

 amagatall on es colguen els ocells,

són pura fantasia a la llum d'un fanal.

   Plana damunt tot un gran silenci.

Des de les golfes de casa. Al fons, la silueta del Montsec.


LA TARDA

Caprici d'escuma a mercè del vent,

la nuvolada. Blanca avança

festejant un cel de mitja tarda.

Després, una follia d'or i mangra,

engolirà l'esfera pura del sol

i esdevindran capfoguers les serralades

sostenint encesos els màgics tions.

La fosca tot ho cobrirà amb passa lenta

i la lluna enfilarà vers l'infinit;

el zèfir de llum de cada estrella

brodarà l'ample i negre llenç de la nit.

Un altre  moment de la narració del cap. 5 de Joana E.

" I mir aquesta dona que m'ha estat tan familiar durant quaranta-vuit anys que gairebé ni la veig: na Joana." 

En el següent poema, també hi ha el pas del temps: vivència, en definitiva.

NIT D'INSOMNI

Pren cos i és ingrat
aquest llarg silenci obligat.
El rellotge de paret
em va dient les hores

Cuineta de cal Barbo -Florejacs

i les mitges, per si em descompto.
Tanta vigília ja cansa el cervell...
                                                                           
Baixo a la cuina a fer-me un altre got de llet; diuen que va bé per fer venir la son.
Enfilo escales amunt altra vegada -s'ha de canviar aquesta bombeta, enlluerna massa- i observo com, petjada a petjada, ha desaparegut el mangra dels graons. Ja els pintaré.

Ahir vaig repassar de blanc les parets i ara em fa mal l'espatlla. Quan aprendré que ja no he de fer aquestes coses!

Vint-i-dos anys sota d'aquest sostre
són un feix de temps:
hi ha néts que l'avi de les fotografies no va conèixer i que campen amb propietat amunt i avall per tota la casa;
les filles, la teulada, els trespols i jo, també hem posat un grapat anys.
Hi ha dies que el mirall gran del bany em sembla més cruel;
no sempre m'hi reconec en aquesta que em mira.
La pell, com les parets, s'esgrafia amb el cisell dels anys
i hom es sorprèn perquè, "si tot just fa quatre dies...!

I aquesta son, que no ve? No vull més dunes de sal a la matinada.
Pensa en altres coses, dona. Va!
Alça la persiana, mira si hi ha lluna aquesta nit tan quieta com tu,
com el carrer, com les habitacions de la casa sense el bleixar de ningú.
Treu del buirac una sageta i enfila-li un delirant desig. Dispara! Potser farà blanc al cor de qui un dia va posar llessamins a la teva tarda.








Poemes i fotografia: Glòria Judal